A l’última tongada de novetats
cinematogràfiques ens han arribat films molt llaminers i coneguts (“Spotlight”,
“Brooklyn”, “Los Odiosos ocho”, “La Chica danesa”…), però entre ells també hem
rebut una petita, original i emotiva pel·lícula que aquí va passar força
desapercebuda en el moment de la seva sortida a la cartellera, tot i haver
estat premiada al Festival de Cannes 2013, i haver rebut nominacions als César
francesos, als premis del cinema europeu, i fins i tot als Oscar: “La Imagen perdida” de
Rithy Panh.
En aquest documental, i com ja
succeeix a bona part de la seva obra, el director cambodjà parla del genocidi i
la dictadura que va patir el seu país a mans Pol Pot i els khmers rojos durant
la segona meitat dels anys setanta. En aquesta ocasió, però, estem davant un
material marcadament traumàtic i personal per a Panh, donat que ens explica les
seves vivències d’infància i la tétrica sort que va deparar als seus
familiars aquell tràgic període. Per a fer-ho, i davant la manca de documents
audiovisuals que deixèssin constància de les atrocitats comeses (eus aquí el
motiu del títol del film), el cineasta asiàtic recòrre a l’ús de figures de plastilina
per a reproduïr els fets que va narrant.
De Panh també trobareu el
documental “S-21: La
Máquina roja de matar” i la crònica autobiogràfica en paper “La Eliminación” a la
xarxa de Biblioteques. Ambdues obres tracten la mateixa temàtica de “La Imagen
perdida”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada