Aquesta setmana us oferim un bon grapat de pel·lícules noves. Es tracta de clàssics de tot tipus, que completen la col·lecció de la biblioteca, i algunes pel·lícules més actuals. Totes són molt recomanables però us volem destacar tres
BLADE RUNNER. Ridley Scott. (1982) El montaje final (2007)
És el clàssic modern per excel·lència de la ciència ficció. Ho és per l'ambientació assolida amb els seus efectes especials i per avançar-se a en el plantejament de temes i preocupacions fonamentals del segle XXI com la superpoblació, la globalització o el canvi climàtic. Està basada en la novel·la Els androides somien amb xais elèctrics? de Philip K. Dick.
Vint i cinc anys després de la seva estrena i després revissar-la quatre vegades, sir Ridley Scott es va donar per satisfet amb un últim montatge (en principi).
Amb aquesta nova edició del nou muntatge trobem un llibre amb fotografies, story boards i 2 dvd. El primer dvd és la pel·lícula, que aporta algunes petites innovacions respecte a l’anterior muntatge del 1982 (s’ha millorat la imatge incloent nous efectes especials i una escena inèdita: el somni metafòric de l’unicorni que té el protagonista). El segon dvd inclou el documental “Dangerous days”, el “documental definitiu” sobre la complexa realització i l’intens llegat dey el intenso legado de Blade Runner. Realitzat a partir de més de 80 entrevistes al personal involucrat a la realització del film i a reconeguts cineastes i hores de materials original mai vist sobre com es va fer la pel·lícula.
EL CLUB DE LA LUCHA. David Fincher. (1999)
“Con El Club de la Lucha, David Fincher logró la perfecta traducción visual del estilo paranoide, fracturado y avasallador de Chuck Palahniuk: una película con madera de manifiesto nihilista, vómito feroz y satírico de un malestar generacional. No solo atrapó el espíritu de su época: iluminó lo que estaba por venir” Així ho expresa el crític de cinema Jordi Costa.
Basada en el la primera novel·la de Palhaniuk tamé s’ha convertit en un film de culte tot i que va rebre moltes crítiques per plantejar algunes qüestions morals. O t'agrada o la detestes...
CEREZOS EN FLOR. Doris Dorrië. (2008)
Cerezos en flor és una pel·lícula d’una de les directores de cinema més pretigioses alemanyes, Doris Dorrie. Molt poètica i a vegades contemplativa, recull moltes influències de Contes de Tokyio de Yasujiro Ozu, en especial a la seva primera meitat, pel tema de les relacions pares-fills, dels seus encontres i desencontres. A la segona part de la pel·lícula Dorrie ens porta a la ciutat de Tòkio on ens mostrarà la soledat del seu personatge central i el dol per la pérdua d’un esser estimat amb el rerafons d’imatges de gran bellesa, com els cirerers en flor, la dansa butoh, el Monte Fuji, etc. Molt recomanable.
És el clàssic modern per excel·lència de la ciència ficció. Ho és per l'ambientació assolida amb els seus efectes especials i per avançar-se a en el plantejament de temes i preocupacions fonamentals del segle XXI com la superpoblació, la globalització o el canvi climàtic. Està basada en la novel·la Els androides somien amb xais elèctrics? de Philip K. Dick.
Vint i cinc anys després de la seva estrena i després revissar-la quatre vegades, sir Ridley Scott es va donar per satisfet amb un últim montatge (en principi).
Amb aquesta nova edició del nou muntatge trobem un llibre amb fotografies, story boards i 2 dvd. El primer dvd és la pel·lícula, que aporta algunes petites innovacions respecte a l’anterior muntatge del 1982 (s’ha millorat la imatge incloent nous efectes especials i una escena inèdita: el somni metafòric de l’unicorni que té el protagonista). El segon dvd inclou el documental “Dangerous days”, el “documental definitiu” sobre la complexa realització i l’intens llegat dey el intenso legado de Blade Runner. Realitzat a partir de més de 80 entrevistes al personal involucrat a la realització del film i a reconeguts cineastes i hores de materials original mai vist sobre com es va fer la pel·lícula.
EL CLUB DE LA LUCHA. David Fincher. (1999)“Con El Club de la Lucha, David Fincher logró la perfecta traducción visual del estilo paranoide, fracturado y avasallador de Chuck Palahniuk: una película con madera de manifiesto nihilista, vómito feroz y satírico de un malestar generacional. No solo atrapó el espíritu de su época: iluminó lo que estaba por venir” Així ho expresa el crític de cinema Jordi Costa.
Basada en el la primera novel·la de Palhaniuk tamé s’ha convertit en un film de culte tot i que va rebre moltes crítiques per plantejar algunes qüestions morals. O t'agrada o la detestes...
CEREZOS EN FLOR. Doris Dorrië. (2008)Cerezos en flor és una pel·lícula d’una de les directores de cinema més pretigioses alemanyes, Doris Dorrie. Molt poètica i a vegades contemplativa, recull moltes influències de Contes de Tokyio de Yasujiro Ozu, en especial a la seva primera meitat, pel tema de les relacions pares-fills, dels seus encontres i desencontres. A la segona part de la pel·lícula Dorrie ens porta a la ciutat de Tòkio on ens mostrarà la soledat del seu personatge central i el dol per la pérdua d’un esser estimat amb el rerafons d’imatges de gran bellesa, com els cirerers en flor, la dansa butoh, el Monte Fuji, etc. Molt recomanable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada