La Musico-recomanació: “I am” de Paula Valls (2018)

A la Biblioteca ens ha despertat sentiments contradictoris la musico-recomanació d’aquesta quinzena. Ens ha encantat des de la primera escolta, però ens hem fet creus que hagi estat una descoberta d’entre les novetats musicals que ens van arribar durant la segona meitat de l’any passat. Per què no es parla més de Paula Valls?

I és què “I am”(2018), primer àlbum d’aquesta joveníssima -19 anys- artista de Manlleu, és un treball exquisit alhora que accessible, (quasi) per a tots els paladars. El pop-rock, el folk, el soul i l’r’n’b conviuen en aquest disc de cançons rodones i producció tant cuidada com viva i orgànica en la seva sonoritat.

La suau malenconia de l’inicial “My old piano”, la força de “Circles” i “Again”, la dolçor de “Cançó de bressol” (únic tema propi que no canta en anglès), l’ombrívola inquietud de “Monsters”, la tendra revisió de “Que tinguem sort” de Lluís Llach (on combina una pista de veu seva cantant-la de petita)…esteu davant un conjunt de peces sense sobrants que, vista la seva poca projecció mediàtica, probablement vosaltres també haureu de descobrir.

A la Biblioteca trobareu més discos de pop català i a la Xarxa el primer EP que va publicar Valls.

(foto: Claudia Campos)

La Musico-recomanació: “Walking to New Orleans: 68 original all-time classics” de Fats Domino (2018)

A la Biblioteca intentem anar incorporant material d’artistes que no són clàssics d’èxit massiu (d’aquests també: no deixeu passar la fantástica caixa de deu discos i llibret que ens ha arribat de Frank Sinatra) però si llegendes amb molt prestigi. Així, en els darrers anys el saxofonista de jazz Pharoah Sanders, l’experimental Yoko Ono, o l’artista reggae Lee Scratch Perry han fet crèixer el nostre fons musical en tots els sentits, i ara li ha tocat el torn al pianista Fats Domino.

El títol del disc, “Walking to New Orleans: 68 original all-time classics”, no deixa lloc a dubtes: estem davant una amplíssima recopilació de les peces més populars d’aquest músic de New Orleans que està considerat com un dels pares del rock-and-roll, i que, tot i que a dia d’avui no gaudeix de la fama de, per exemple, Chuck Berry o Ray Charles, va viure un gran èxit dins i fora dels Estats Units durant les dècades dels cinquanta i els seixanta.

“The Fat man”, “Blueberry Hill”, la versionada per John Lennon “Ain’t that a shame”, “My girl Josephine” o “Walking to New Orleans” són només un grapat de les peces de Domino, mort fa poc més d’un any -24 d’octubre del 2017-, que podreu escoltar en aquest doble CD.

A la Biblioteca trobareu més discos de rhythm and blues, mentre a la Xarxa de Biblioteques trobareu més àlbums de Domino.

La Musico-recomanació: “Music for installations” de Brian Eno (2018)

La d’avui és d’aquelles musico-recomanacions que sempre ens omple d'il·lusió presentar-vos perquè fan goig; perquè encara donen sentit a la música com a objecte físic; i perquè aporten un valor afegit que se li escapa al format digital: la recopilació “Music for installations” de Brian Eno.

I és que estem parlant d’una capsa amb 6 discos que reuneix les peces que el veterà músic anglès, encara conegut principalment per la seva etapa a Roxy Music, ha realitzat els darrers trenta anys (en concret, des de 1986) per a instal·lacions i exposicions artístiques. La meitat d’aquest material, on hi trobem des de temes de menys de dos minuts fins a altres de tres quarts d’hora de durada, veu la llum per primera vegada i, com a cirereta tècnica, remasteritzat. Una imatge val més que mil paraules:

A més, l’àlbum ve acompanyat d’un llibret de 64 pàgines que inclou fotografies de les instal·lacions i textos explicatius i autobiogràfics del propi artista. El que comentàvem: valor afegit.

Recordeu que a la Biblioteca trobareu més àlbums d’Eno i de Roxy Music.

La Musico-recomanació: “A Poem unlimited” d’U.S. Girls (2018)

Arribem justíssimes, però arribem a temps: si us entusiasma la nostra musico-recomanació d’aquesta quinzena, aquesta mateixa nit la trobareu actuant a la sala Apolo (Barcelona). Si us entusiasma però ja feu tard, no patiu: sigui o no presentant el seu formidable “A Poem unlimited”, de ben segur que tornarem a tenir a U.S. Girls per la Ciutat Comtal en un futur no gaire llunyà.

Projecte personal de la cantautora Meghan Remy, el citat “A Poem…” és ja el sisè treball discogràfic d’aquesta artista que, tot i que nascuda als Estats Units, ha desenvolupat el gruix de la seva carrera en solitari, iniciada ara fa deu anys, al Canadà.

Després de diversos discos amb un so més brut i experimental, aquest nou álbum de Remy l’afiança dins un pop-rock obert a influències de tota mena: la música disco, l’r’n’b, el rock dur, les girls groups dels anys seixanta, el pop clàssic japonés…Amb cada nou treball, a més, va augmentant la seva repercussió, tot i que encara es limiti clarament a l’entorn de la música alternativa, i, sent més concretes, a la que es fa i es mou pel continent nord-americà.

A la Xarxa de Biblioteques també trobareu l’anterior disc d’U.S. Girls.

La Musico-recomanació: “Cançons violeta” de Les Kol·lontai (2018)

Una de les primeres músico-recomanacions que us vam fer en aquest blog va ser la del supergrup de cantautores folk-pop-rock Case/Lang/Veirs, i ara tornem a parlar d’un altre supergrup de similar i variada paleta musical, però de casa nostra: Les Kol·lontai.

“Cançons violeta” és el primer treball discogràfic d’aquesta banda formada ni més ni menys que per Silvia Comes, Ivette Nadal, Meritxell Gené, i Montse Castellà. S’autodenominen “grup de cançó revolucionària i feminista”, i el reguitzell d’escriptores els textos de les quals adapten musicalment no deixa lloc a dubtes: Montserrat Roig, Alda Merini, Maria Mercè Marçal, Felícia Fuster, Zoraida Burgos, Montserrat Abelló, etc…a més, a més, el seu nom fa referència a la també escriptora i pionera pol·lítica AlexandraKol·lontai, la primera dona que va ocupar un càrrec dins el govern d’un país.

Com a curiositat final: Les Kol·lontai es van formar a proposta del Festival de Cançó Barnasants, després que totes quatre artistes coincidissin sobre l’escenari en un concert commemoratiu pel vint-i-cinquè aniversari de la llibreria Pròleg, organitzat pel propi festival.

A la Xarxa de Biblioteques trobareu més àlbums de Castellà, Gené, Comes, i Nadal.

(Fotografia: Juan Miguel Morales)

La Musico-recomanació: “Dust” de Laurel Halo (2017)

Potser com estiu és època de festivals musicals, aquesta quinzena hem decidit recomanar-vos una de les més recents incorporacions al nostre fons, “Dust”, obra d’una artista que s’ha deixat veure pel festival Sónar en un parell d’ocasions: Laurel Halo.

Nascuda a Michigan l’any 1985, Halo segueix sent una desconeguda per al gran públic, tot i que és un nom cabdal d’entre els sorgits aquesta dècada per als aficionats/des a la música electrònica, sobretot en la seva vessant més experimental i inquieta.

A “Dust”, però, i sense abandonar dita experimentació amb els efectes sonors, ja sigui a nivell ambiental o via l’ús de percussions, s’apropa a una proposta més ballable i lleugera. És el seu tercer àlbum (també ha publicat cinc EPs), i entre les diverses col·laboracions que presenta destaca la presència d’una altra músic emergent dels darrers anys, tot i que dins el gènere pop: Julia Holter.

A la Xarxa de Biblioteques trobareu altres àlbums d’Halo.

La Musico-recomanació: “Savage young Dü” de Hüsker Dü (2017)

Som conscients que no vindreu fins a la Biblioteca a agafar en prèstec un disc que podeu escoltar des del mòbil o l’ordinador de casa fent un clic (sense anar més lluny, el nostre catàleg enllaça a l’aplicació Spotify bona part del fons musical de la Xarxa de Biblioteques, i el disc que avui us recomanem no és una excepció). Ara bé, el que no trobareu en streaming però sí us posem nosaltres al vostre abast és tot el material físic que contenen edicions tan cuidades com “Savage young Dü” del grup de punk, rock i hardcore Hüsker Dü.

I és que estem parlant d’un álbum recopilatori de versions alternatives i temes inèdits format per 3 CDs i, sobretot, un magnífic llibret de més de cent quaranta pàgines amb fotografies, cartells, informació de cada cançó, i escrits biogràfics (i autobiogràfics). Una immillorable manera, doncs, de descobrir aquest grup de culte estatunidenc que van estar en actiu durant la dècada dels vuitanta.

Formats a Minnesota l’any 1979 i virant la seva proposta d’un so guitarrer i sorollós a un perfil més pop-rock i melòdic, Hüsker Dü són influència reconeguda per músics com Kirk Hammet (Metallica), Billy Corgan (The Smashing Pumpkins), Dave Grohl (Foo Fighters / Nirvana), o Black Francis (Pixies), entre altres.

Recordeu que a la Biblioteca trobareu més música punk, mentre de la Xarxa de Biblioteques podreu demanar altres treballs discogràfics de Hüsker Dü.

La Musico-recomanació: “Arca” d’Arca (2017)

Ara fa poc més de quaranta anys, es va enviar a l’espai les sondes Voyager amb un disc de vinil que contenia, a més de sons de la Terra, música. Coneixent aquesta dada, i si escolteu el disc que us recomanem aquesta quinzena, potser vosaltres també us preguntareu si l’àlbum homònim d’Arca és, en realitat, la resposta extraterrestre.

El tercer disc d’aquest artista veneçolà és una barreja tan marciana com fascinant de cançó romàntica llatina, pop electrònic, i sons experimentals. El resultat és tant sensual com torbador, tant emotiu com sòrdid. En certes peces, la seva proposta és extrema, i en d’altres, d’allò més accesible, fins i tot encomanadissa (cas de “Desafío”, que us hem enllaçat al final de l’article).

Tot i ser encara  un desconegut per al públic majoritari, sí comença a ser una celebritat en el circuit alternatiu (l’any passat va formar part del cartell del festival Sónar i fa poques setmanes va actuar al Primavera Sound). D’altra banda, el podem trobar a la sala de màquines dels darrers discos de Björk i Kanye West (a més de compositor, és productor, mesclador, i DJ), així com dels emergents Frank Ocean, Kelela, i FKA Twigs.

A la Xarxa de Biblioteques trobareu anteriors àlbums d’Arca.

La Musico-recomanació: “Anthology: movie themes 1974-1998” de John Carpenter (2017)

Heu llegit el nom de John Carpenter, però, no, no us heu confós mirant l’encapçalament. Aquesta quinzena no toca cinemato-recomanació, sinó musico-recomanació tot i que és cert que està fortament vinculada al setè art, donat que parlarem d’una compilació de peces musicals del conegut director (i també compositor) estatunidenc.

Com el seu propi títol indica, “Anthology: movie themes 1974 – 1998” és una selecció de temes que el veterà cineasta novaiorqués va composar per a les seves pel·lícules durant l’etapa troncal de la seva trajectòria, un període que va de “Dark Star”(1974) fins a “Vampiros de John Carpenter”(1998).

Els ajustats pressupostos dels quals va disposar per a realitzar les seves cintes junt amb els seus coneixements com a teclista van motivar que Carpenter decidís asumir també la vessant musical de la gran majoria d’aquestes. El resultat: peces fosques i minimalistes on predomina, inevitablement, l’ús del teclat i el sintetitzador, algunes d’elles convertides amb el pas del temps en himnes de culte, com és el cas dels temes titulars de “1997: Rescate en Nueva York”, “La Noche de Halloween”, o “Asalto en la comisaría del distrito 13”.

Recordeu que a la Xarxa de Biblioteques trobareu la majoria de pel·lícules de Carpenter, així com el seu primer álbum musical, “Lost themes”, aquest sí format per cançons que no tenen cap relació amb els seus films.

La Musico-recomanació: “Approximately Infinite Universe” de Yoko Ono (1973/2017)

El malson dels fans més extremistes (¿o misogins?) dels Beatles ha arribat a la Biblioteca: Yoko Ono, qui va ser i segueix sent assenyalada i vilipendiada com la causant de la dissolució dels Fab Four, s’estrena al nostre fons (deixant de banda la introducció que va escriure per als llibres infantils “Imagine” i “Amor de debó…”) amb la reedició d’un dels seus primers treballs musicals en solitari: “Approximately Infinite Universe”.

Publicat originalment l’any 1973, aquest doble àlbum, el tercer publicat sota nom propi i el vuitè de la seva trajectòria musical, suposà una novetat en la carrera de l’artista japonesa per dos motius. Pel que fa a la vessant sonora, s’allunyava de l’experimentació i l’avantguardisme dels seus discos anteriors per a endinsar-se dins el pop i el rock. I pel que fa a la vessant lírica i conceptual, va guanyar pes el missatge feminista.

Tot i ser un projecte personal, Ono va seguir comptant amb el suport creatiu de John Lennon, així com de la banda novaiorquesa Elephant’s Memory. El resultat: vint-i-dues cançons i més d’hora i mitja de música. Una bona via per a descobrir el valor que no deixa veure la (mala) fama.

Recordeu que a la Xarxa de Biblioteques trobareu més documents de Ono, especialment discos però també catàlegs d’exposicions seves i un llibre infantil. 

La Músico-recomanació: “50 years of Blonde on Blonde” d’Old Crow Medicine Show (2017)

No només Bob Dylan és manté incombustible (l’any passat va publicar ni més ni menys que un triple àlbum, i recentment el seu Never Ending Tour va tornar a fer parada a Barcelona), sinó també la fascinació que genera en altres músics. Prova d’això és el disc que us recomanem avui: l’homenatge que Old Crow Medicine Show van realitzar a una de les obres cabdals del músic de Minnesota pel seu mig segle d’existència, “Blonde on Blonde”(1966).

Publicat l’any passat i gravat en viu a l’abril del 2016 al Country Music Hall of Fame de Nashville, Tennesse, la banda estatunidenca de folk, country i bluegrass porta als seus terrenys musicals el que, paradoxalment, fa cinquanta anys va ser un dels treballs amb els que Dylan es va desmarcar de l’ortodòxia de la música d’arrel del seu país per a fer lloc a la modernitat que llavors representava el rock.

Els Medicine Show van interpretar “Blonde on blonde” seguint escrupolosament l’ordre de les peces en el disc (no així la durada, en ocasions retallada –inclosos els 9 minuts de “Sad eyed lady of the lowlands” que fan curt davant els 11 de la cançó mare-) en una actuació, a imatge i semblança de l’àlbum original, joiosa i festiva tot i que amb moments d’intimisme.

Recordeu que a la Biblioteca tenim un ampli mostrari de treballs de i sobre Dylan. Des de diversos dels seus discos fins a documentals dedicats a la seva figura, passant per la seva autobiografia, reculls de les seves lletres i entrevistes, o més àlbums de versions, entre altre material.

La Musico-recomanació: "The navigator" de Hurray For The Riff Raff (2017)

Si reviseu les llistes dels millors discos del 2017 a nivell internacional (a casa nostra segueix estant fora de pla també per als periodistes musicals), us trobareu a bona part d’elles amb “The navigator”, el darrer treball d’una banda anomenada Hurray For The Riff Raff que, en realitat, és el projecte personal d’Alynda Segarra.

Cantautora de familia porto-riquenya peró nascuda i criada al Bronx (Nova York), Segarra ja fa deu anys que veu els seus discos publicats (als inicis, autoeditats), després que amb 17 anys (i amb la bohèmia nord-americana de mitjans de la passada dècada com a inconfusible mirall) decidís marxar a veure món travessant els Estats Units amb els trens de càrrega com a mitjà de transport.

Precisament, les seves arrels van ser el motor creatiu d’aquest darrer álbum (molt evidents a peces com “Rican beach” o l’emocionant “P’alante”), on, no obstant, també trobem melodies pop tan irresistibles com la de “Living in the city”, i, per descomptat, cançons més folk.

“The Navigator” està considerat el disc de la seva consolidació artística. Ara tan sols manca que l’acompanyi la repercussió mediática (a la llarga, fa l’efecte que inevitable). 

A la Xarxa de Biblioteques també trobareu l’anterior treball de Hurray For The Riff Raff, “Small town heroes”(2014).

La Musico-recomanació: "All the way" de Diamanda Galás (2017)

Amb Diamanda Galás tenim una anècdota a la Biblioteca: una tarda vam posar com a música de tancament el seu disc “Defixiones: will and testament”(2003), i no va deixar indiferent a ningú. A Primera Planta, els pocs estudiants que quedaven  miraven al seu voltant amb aspecte estranyat, com si un esperit estigués manifestant la seva presència, mentre a Planta Baixa un parell de persones van apropar-se al taulell per a preguntar al personal bibliotecari què dimonis era aquella música que sonava.

Amb prop de 45 anys de trajectòria artística, l’obra d’aquesta soprano, pianista i compositora nascuda a San Diego de mare grega i pare egipci (i director d’un cor de gospel) mai ha deixat indiferent a ningú, i el seu darrer treball discogràfic, “All the way”, tampoc és una excepció.

Sense el pes conceptual d’anteriors àlbums (als anys vuitanta i noranta algunes de les seves peces reflectien el seu tenaç activisme en defensa dels malalts de sida –el seu germà va morir per aquesta malaltia-, mentre el citat “Defixiones…” honorava a les víctimes del genocidi armeni), Galás reuneix en aquest disc sis versions completament sui generis de temes tradicionals i estàndards jazzístics, alguns d’ells recollits d’actuacions en directe (podreu escoltar la gent aplaudir amb emoció al final de les cançons).

Una vegada més, la cruesa, força, i intensitat de les seves interpretacions no és apte per a totes les oïdes, però mostren una personalitat i singularitat artística innegable. 

A part dels dos treballs seus que tenim a Viladecans, a la Xarxa de Biblioteques trobareu tres àlbums més de Galás.

La Musico-recomanació: “Front row seat to Earth” de Weyes Blood / “Strangers” de Marissa Nadler (2016)

Perquè ens han arribat a la Biblioteca durant la primera meitat d’aquest any; perquè les revistes especialitzades d’arreu del món els assenyalen com dos títols imprescindibles a l’hora de parlar dels millors discos de folk publicats l’any passat; i perquè va essent hora de reivindicar a les seves autores, que no són nouvingudes dins la música. Per tot aixó aquesta nova músico-recomanació la comparteixen “Front row seat to Earth” de Weyes Blood i “Strangers” de Marissa Nadler. 

Nascudes ambdues als anys vuitanta (Blood –de nom real Natalie Mering- a finals de la dècada; Nadler, a principis) i a la Costa Oest dels Estats Units (la primera a Santa Monica, Califòrnia; la segona a Washington, tot i que de ben petita va marxar a l’est, a Massachusetts), Mering porta en actiu des del 2010 (any, per cert, en que ja es va estrenar en directe a Barcelona) i compta amb cinc treballs discogràfics publicats. Nadler, per la seva part, porta des de l’any 2000 fent música, i ja acumula més d’una dotzena d’àlbums.   

Marissa Nadler

　

Weyes Blood

A l’hora d’aprofundir en la seva concepció de la música d’arrel, el so de Mering, després de diversos discos més foscos, adopta en aquest el seu més recent treball tonalitats bucòliques i lluminoses, sense perdre un punt de malenconia, mentre la vessant de Nadler és més lírica i obscura, però també més pop (les melodies vocals i la producció de "Strangers" us poden recordar una mica a Lana del Rey). Diferències que no faran sinó complementar el vostre gaudi de l’escolta dels dos àlbums.

Recordeu que a la Biblioteca trobareu disponibles en prèstec molts més discos de folk d’ara i de sempre.

La Musico-recomanació: "Atrocity exhibition" de Danny Brown (2016)

Quan un disc homenatja alhora en el seu títol a l’escriptor de ciència-ficció distòpica J.G. Ballard i als clàssics de la música post-punk Joy Division, la seva portada recorda tant al pintor Francis Bacon com a l’estètica del film “Videodrome” de David Cronenberg, i les seves cançons contenen retalls de rock progressiu alemany, cançó tradicional xinesa,  electrònica de fa mig segle, i propostes experimentals, entre altres, queda clar que estem davant un treball d’allò més ric en diversitat d’influències. 

“Atrocity exhibition” és el quart àlbum de Danny Brown, raper de Detroit encara no gaire conegut a casa nostra (tot i que suma vora 400.000 seguidors/es a les xarxes socials), i que probablement seguirà sense ser-ho a gran escala donat que el hip hop que practica és tan aspre i fosc com les seves lletres, on fa front amb cruesa als seus conflictes interns a una velocitat de fraseig sovint vertiginosa (us advertim que el videoclip que adjuntem a sota té un humor macabre que pot ferir la vostra sensibilitat):

Brown, però, ha tingut un gran èxit de crítica amb aquest treball, i la nòmina de col·laboradors que hi participen són de primera (Kendrick Lamar, B-Real de Cypress Hill, The Alchemist) i segona línia (Earl Sweatshirt, Kelela, Evian Christ, Petite Noir…) dins el gènere i l’r’n’b.

Recordeu que a la Biblioteca trobareu disponibles en prèstec molts més discos de rap d’ara i de sempre.

La Musico-recomanació: “Case/Lang/Veirs” de Case/Lang/Veirs (2016)

Us hem d’informar que ens ha arribat l’àlbum del darrer supergrup (és a dir, grup on els seus components ja eren coneguts prèviament) format dins la música pop-rock. Ni és tan rutilant com els Travelling Wilburys (on hi havia ni més ni menys que Bob Dylan, George Harrison, Roy Orbison, Tom Petty, i Jeff Lynne), ni tan popular com el G5 (amb Kiko Veneno, Los Delinqüentes, Muchachito Bombo Infierno, i Tomasito), però les tres cantautores que el formen són prou conegudes per a considerar que Case/Lang/Veirs és un supergrup amb totes les de la llei.

Us les presentarem per parts: la més famosa d’elles és la canadenca K.D. Lang, qui va viure el seu moment més mediàtic, sobretot a Amèrica del Nord, durant la primera meitat dels anys noranta (a la Biblioteca trobareu el seu primer treball, “Shadowland” -1988-); la segona en popularitat és l'estatunidenca Neko Case, qui ja té un nom fet dins la música alternativa tan en solitari (al Primavera Sound de l’any 2013 va actuar a un dels escenaris grans) com formant part del grup de pop The New Pornographers; i també dels EUA és Laura Veirs, probablement l’artista menys coneguda de les tres, però tota una formigueta del folk amb divuit anys de trajectòria a la seva esquena i petits reductes de fans arreu del món. La fama, no obstant, i com hauria de ser sempre, queda en un segon pla escoltant el seu disc conjunt, on figuren peces amb ritme i grapa melódica com “Delirium” o “Best kept secret”, i altres delícies més calmades com “Greens of june” o “Behind the armory”.

Per ara, com a Case/Lang/Veirs només tenen aquest notable àlbum homònim, però recordeu que per separat també trobareu diversos dels seus discos a la xarxa de Biblioteques.

La Musico-recomanació: “Voces del extremo” de Niño de Elche (2015)

Ara que està de actualitat degut a la publicació de “Feliz Navidad”, contranadala composada pel músic i productor Fernando Vacas en la qual ell i dos components de Sonic Youth (el batería Steve Shelley i el guitarrista Lee Ranaldo) han participat, és un bon moment per a descobrir-vos qui és Niño de Elche, i cóm sona “Voces del extremo”, el seu primer àlbum (i una de les darreres novetats musicals de la Biblioteca).

Nascut, evidentment, a Elx, als seus tan sols 31 anys d’edat Francisco Contreras Molina ja és un dels noms clau del flamenc d’aquest segle. Continuador dels llegendaris Camarón de la Isla i Enrique Morente en la tasca d’obrir i barrejar el flamenc amb altres estils musicals, l’ànima experimentadora del cantaor alacantí queda palesa al disc que us presentem, on combina la seva veu amb peces de rock progressiu i/o electrònica, i es serveix de textos de crítica social, política, i històrica escrits per poetes contemporanis com Inma Luna, Bernardo Santos, Antonio Orihuela, o Enrique Falcón, entre altres. A més a més, té un altre projecte estable més contundentment electrònic amb la formació Los Voluble, RaVerdial, i ha realitzat múltiples col·laboracions puntuals amb diferents artistes.

Finalment, explicar-vos que Niño ha actuat en diverses ocasions a Catalunya durant els últims tres anys (incloent dues edicions del Sónar, i les darreres Festes de la Mercé), per la qual cosa si esteu atents/es de ben segur que tindreu més d’una oportunitat de veure’l en directe al llarg del 2017.